Història de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau

L’any 1544 el Papa Pau III va acceptar la petició de constituir una parròquia independent presentada pel veïnat de les masies de la zona central del delta del Llobregat, que quedava sovint aïllat per les freqüents riuades. El procés va ser llarg per l’oposició de les parròquies de Santa Eulàlia de Provençana (L’Hospitalet) i de la de Sant Boi que creien afectats els seus drets. Finalment el dia 9 d’agost de 1556, havent rebut l’aprovació definitiva de Roma, en el pati de la casa senyorial d’en Galcerà Sala, situada al Prat, es van congregar una assemblea de propietaris, bona part d’ells terratinents barcelonins, que van tractar de l’edificació de l’església parroquial, en presència del prevere Mn. Pere Pellicer, que seria nomenat primer rector.

En aquella època el poblament era dispers, no hi havia cap nucli de població. Es va construir precipitadament, tocant a la cruïlla de camins, prop de la carnisseria, una senzilla església de tapia, que la primera riuada va enderrocar. Cap al 1580 es va decidir construir en el mateix punt una sòlida església d’estil gòtic, amb els fonaments a prova de riuades. El culte s’establí cap el 1613-1615, tot i que l’església estava inacabada. En aquesta època les Visites Pastorals eren freqüents, els rectors és succeïen. La vida parroquial ja existeix i neixen alhora les primeres confraries. El 1674 va accedir a la titularitat de la parròquia Mn. Bernat Masferrer. El citat prevere va impulsar l’acabament de l’església i a costa seva va emprendre “…la construcció de la rectoria capaç, sòlida i espaiosa…”, acabant amb la provisionalitat de les edificacions anteriors. El 1685 ja s’havia acabat definitivament el campanar “…perfeccionada la iglesia y fet lo portal major”.

El poble del Prat, aconsegueix el 1689, la independència municipal “emancipant-se de la tutela dels terratinents barcelonins”. El nou Consell es reunia a la Rectoria. Cap el 1740, el rector Mateu va fer una operació que tindria molta repercussió històrica, va establir “terrenys a la part de llevant del seu clos per alçar-hi casetes”, s’estava configurant el que seria el primer carrer del poble. Entre 1876 i 1877 el rector Claramunt va ampliar l’església amb la construcció de la capella del Santíssim adossada al temple.

Ja en el segle XX l’època del rector Martí Piñol (1905-1931) va coincidir amb profunds canvis socio-econòmics, destacant l’haver portat al Prat el 1906, les Germanes Carmelites, les quals van fundar un convent i el “Col·legi de la Mare de Déu del Carme”. L’arribada del nou rector Mn. Josep Homs el 1931 va impulsar la creació de noves iniciatives parroquials, entre les quals la secció local de la Federació de Joves Cristians, i la constitució de l’”Associació de Pares de Família”. Però el 20 de juliol de 1936 a l’inici de la guerra civil, l’església va ser incendiada, l’arxiu destruït i poc temps després totes les edificacions del conjunt parroquial enderrocades.

Després de la guerra es va constituir una “Junta de reconstrucció del Temple”, que va estar presidida pel rector Mn. Josep Farrés. El 1948 el bisbe de Barcelona, Mons. Gregori Modrego, va beneir la cripta neo-romànica. A la mort de Mn. Farrés el 1968, Mn. Salvador Albuixech, que el va substituir, va impulsar l’acabament del temple, les obres del qual feia temps que estaven paralitzades. Es va optar per un nou projecte, inaugurant-se i beneïnt-se el nou temple del 20 de maig de 1971.

L’any 2006 la parròquia va celebrar els 450 anys, ja amb el rector Mn. Josep Maria Domingo i Ferrerons.

[Notes històriques de Josep Ferret, 450 anys fent parròquia, El Prat de Llobregat, 2007]


WordPress theme: Kippis 1.15